1.- El ministre ha anunciat que el govern estudiarà noves mesures econòmiques.
Oració subordinada, amb verb transitiu, substantiva amb funció de CD

2.- Estudia molt però no aprova.
Oració coordinada adversativa

3.- Estudies o treballes.
Oració coordinada disjuntiva

4.- He perdut la carpeta que vaig comprar la setmana passada.
Oració  subordinada adjectiva especificativa

5.- No volia menjar, estava trist, plorava constantment.
Oració  juxtaposada

6.- Miquel avisà l'ambulància perquè s'enduguera els ferits a l'hospital.
Oració subordinada adverbial final

7.- Com que he perdut l'autobús, hauré d'esperar mitja hora.
Oració  subordinada adverbial causal

8.- El metge al qual has telefonat és ginecòleg.
Oració  subordinada adjectiva especificativa

9.- Ves a la llibreria per on t'he dit.
Oració subordinada adverbial de lloc

10.- La fruita és necessària de manera que cal menjar-ne tots els dies.
Oració  subordinada adverbial consecutiva

Escriviu una valoració del treball realitzat en la 2a avaluació, comentant les següetns qüestions: 

 1. Com creus que podries millorar el teu treball personal per tal d'augmentar la nota de Valencià?
Amb un poc més d`esforç.

2. Com creus que es podria treballar millor amb el blog? I amb la llibreta?
Amb més constància pujant els treblls al blog.

3. Proposa alguna activitat que t'agradaria fer durant la 3a avaluació?
Més activitats a l`aire lliure.

4. Quina activitat t'ha agradat més i amb quina creus que has aprés més en aquesta avaluació?
La activitat que més m`ha  agradat ha sigut la valencianada.


5. Quina activitat t'ha agradat menys i creus que ha resultat menys útil per aprendre en aquesta avaluació?
 

Els còmics.

6. Proposa tipus d'activitats per millorar el teu aprenentatge i l'ambient de treball de classe.
 Activitats interactives

teoria

1

a que acumulava grans riqueses i privilegis i exercia un fort domi sobre la resta de

La societat medieval

La societat medieval es basava en un sistema feudal amb fortes desigualtats entre les classes socials. 

-  El rei  governava i tenia poder absolut

-  La noblesa constituïa una minori classes socials

- Els clergues es trobaven al mateix nivell social que la noblesa. El seu poder se centra en el domini de la cultura escrita i del control del pensament de la societat, com a censors dels comportaments no cristians.

-  Els burgesos (artesans i comerciants) i gaudien d’un cert poder i de riqueses.

- El poble és la classe més nombrosa, integrada per persones analfabetes     sotmeses a una esclavitud quasi total i a unes condicions de vida miserables.

El naixement de la literatura

L’edat mitjana és també el temps en què el llatí diversifica i es consoliden les diverses llengües romàniques. Pel que fa a les nostres terres, els primers textos escrits en català són de caràcter religiós; Les Homilies d’Organyà i el text legal Llibre jutge, ambdós del s. XII.

Les obres literàries escrites encara tardarien a aparèixer, ara bé, hi ha constància de nombroses manifestacions orals amb els següents trets:

- Transmissió oral:  hi havia poca gent que sabia llegir de manera que la literatura es difonia oralment mitjançant cançons o les recitacions dels joglars.

- Autor anònim: els creadors de moltes obres medievals no solen signar les obres.

- Intenció didàctica: la literatura s’utilitza per a donar exemple de bons comportaments, difondre els valors cristians o donar a conèixer episodis bèl·lics.

LA LÍRICA:  POESIA TROBADORESCA

Les primeres composicions de lírica culta feta a les nostres terres s’anomena poesia trobadoresca.

Aquestes peces s’escrivien i es cantaven en una llengua distinta al català; es crea i es canta en occità (oprovençal). El canvi de llengua es deu al fet que dites composicions fetes pels nostres creadors s’inspiren en les produccions dels trobadors del sud de França (Occitània) i utilitzen la llengua dels trobadors, la qual es considerada com la llengua de prestigi per a la lírica. 

El tema fonamental de la poesia trobadoresca és l’amor cortés, que consisteix en l’aplicació de l’esquema social del feudalisme a la relació amorosa i eròtica.

Així, el trobador, o creador, s’identifica amb el vassall que escriu composicions d’amor a la seua dómina, sovint una dama casada de classe alta. 

La relació es desenvolupa davant els ulls dels altres cortesans, aquests són anomenats  lausengiers, els que no dubtaran alertar al senyor, o gilós, de l’engany. Així mateix, el trobador compta amb un amic; el gaita, que l’ajuda i encobreix la parella. 

El trobador no serà correspost de seguida per la dama sinó que deurà escriure-li diverses composicions per guanyar-se l’amor de la dama estimada i de ser correspost. Així passarà les següents fases: pregador, durant la qual el trobador prega l’amor de la domina, fenhedor, quan la dama es mostra indiferent i el trobador mostra el seu patiment per no ser correspost i arriba a considerar-la ingrata i fach, quan definitivament la dama li dóna el seu amor.

Per tal d’amagar la identitat de la dama els trobadors fan servir un pseudònim o senhal. I és el joglar l’encarregat de cantar-li cada composició.

- Relaciona els personatges de la columna de l'esquerra amb el nom que tenen en occità i explica quina era la seua funció en el triangle amorós de la poesia  trobadoresca. Trasllada aquesta informació a l'entrada del teu blog.

1. El senyor                                3  El vassall o hom 

2. La dama                                 4  El gaita

3. El trobador                             5 Els lausengiers

4. El confident                            2  La domina

5. El xivato                             1  El gilós 

La poesía trobadoresca es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar , entesa por tothom, és lírica i és obra d`individus d`indentitat coneguda.

En la lírica dels trobadors ben aviat pregueren forma tendències estilístiques força divergents;

La d`expressio senzilla denominada lèu, representada pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre Rudel

La d`expressió hermética que suposa una dirección que podem anomenar “conceptista , denominada clus, representada per Marcabrú,

Una altra dirección d`expressió “culterana” o trobar ric representada per Raimbaut d`aurenja i Arnaut Daniel , creador de la sextina.

:

            2 RAMON LLULL

OPTIMISTA:

Creía fermament que podía convencer els infidels que no calia tallarlos el coll, tenia una visió positiva de la humanitat, deia que la gent parlant s`entén

PACIFISTA:

Això semprea ha estat revolucionari però mes als segles XIII i XIV , no anava per el mon amb espasa, anava amb llibres.

HETERODOX

El seu llenguatge no era el dels teòlegs,  interpretava a deu i la fe a la seva manera, desde la RAÓ! Tota una revolució

ORGANITZAT

Il.luminat  sí , pero a l`hora pràctic. Tenía un equip de talents intel.lectuals al seu servei que escrivien amb ell i per ell

INFATIGABLE:

No va parar mai . Va deixar escrites 30.000 pàgines en mes de 200 obres . Era home de pensament i d`acció.

CIENTÍFIC:

Va crear un mètode , l `art de trobar, basat en conceptes previs(diversitat, bondat….) i en la combinatòria un rigor lògic que funciona a través d`unes característiques figures circulars.La seva era una recerca científica de la fe

INNOVADOR:

No només va ser modern perquè raonava i feia ciencia, perque estava al dia de tot perque viatjava sinó també per com escrivia , no volia imitar els classics llatins ni la literatura romànicadels trobadors o de les noveles de cavalleria.

TOLERANT:

Un català de Mallorca, va viure de primera mà el xoc amb l`islam , una terra on també hi havia jueus, la joventut de aquella época li va permetre  imaginar un mon de convivencia .

LOCAL

Inaugura la prosa assagística en català. De jove havia escrit poesía en provençal

GLOBAL

Va ser un català universal, des de Mallorca mirava el món; el seu món era el món . la seva missió era universal i la seva ambició màxima

Ramón llull :figura esencial para la literatura universal

Llull va dissenyar i va plantejar construir una màquina lògica de naturalesa mecànica, en la qual, les sentències, els subjectes i els predicats teològics estaven organitzats en figures geomètriques de què, en la tradició aristotèlica imperant, es consideraven perfectes, com ara cercles, quadrats i triángulosPara la seua operació, es disposava de dials, palanques, i unes manetes giratòries que movien les diferents proposicions i tesi al llarg d'unes guies, i que es detenien finalment en una de les dos possibles posicions que indicaven la resposta bé afirmativa que indicava la certesa de la proposició, o bé negativa que corresponia a la falsedat de la mateixa. Així, segons Llull, la màquina podia provar per si mateixa la veritat o falsedat de qualsevol postulat que se li introduïra. Un verdader càlcul lògic automatitzat. Així, doncs, Ramón Llull va inventar, anticipant-se més de 600 anys a Turing, una màquina que pretenia pensar, i que usava per a això un llenguatge propi, amb un alfabet de nou lletres (BCDEFGHIK) i uns discos de pergamí que representaven la memòria de la seua màquina. Deu d'ells, situats a la dreta, per a les preguntes, i altres deu a l'esquerra per a les respostes. Per a la gestió del coneixement, Llull, d'una forma excessivament simplificada, ho considerava com la yustaposición d'una sèrie d'idees simples, que va denominar arrels, de les que va definir 54 tipus, un terç de les quals estaven vinculades a la religió cristiana. La combinació organitzada d'estes idees bàsiques, d'acord amb els diferents procediments establits, era la que havia de conduir a qualsevol coneixement científic (scientia generalis)

En el seu funcionament, per mitjà de l'alfabet del seu llenguatge, Llull pretenia emmagatzemar termes de validesa universal, com podien ser bondat, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat, glòria, etc, que eren codificats en un dels elements de l'alfabet, que, evidentment, també albergava altres significats

3

Al llarg dels segles, la humanitat ha volgut deixar constància de la seua existència mitjançant l’art, la tècnica i la paraula. Els documents que retracten els fets històrics s’anomenen textos historiogràfics. Molts dels fets històrics que acabem de veure els coneixem gràcies a les Quatre Grans Cròniques, es tracta de quatre obres historiogràfiques escrites en català durant els segles XIII i XIV, que narren els fets importants de la Corona d’Aragó.

- Llibre dels feyts, de Jaume I

- Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot

- Crònica, de Ramon Muntaner

- Crònica de Pere III el Cerimoniós, de Pere el Cerimoniós

 Objectius: 

Lluny de la fi literària, se centren en objectius d’índole política i social:

- Deixar constància dels fets i del poder de la Corona d’Aragó

- Recurs propagandístic de la política reial

- Justificar les accions i decisions dels reis

- Fomentar el sentiment patriòtic de la Corona d’Aragó

- Donar exemple de comportament als successors dels reis i a la societat

Característiques de les cròniques

  

Tot i ser de diferents autors i haver estat escrites en distints temps, tenen molts elements comuns:

A) Les fonts:

- Cròniques anònimes, escrites en llatí. Són enumeracions cronològiques de fets històrics. El text més important d’aquest tipus fou redactat al monestir de Ripoll entre 1162 i 1184 i és el Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae. En temps de Jaume I es va fer una versió en romanç d’aquest text.

- Cançons de gesta, que difonien els joglars i relaten fets d’armes. A les grans cròniques s’han detectat fragments prosificats d’aquestes cançons.

- La narrativa cavalleresca de tema artúric, per a la recreació dels ambients i de l’element màgic. 

B) La llengua:  Les Quatre Grans Cròniques representen una modalitat

historiogràfica innovadora ja que els autors deixen de banda el llatí i opten per escriure en la llengua materna: el català. 

C) Autoria:  Els cronistes són els propis monarques o persones pròximes als reis, que escriuen d’allò que observen i viuen, o bé es documenten convenientment en textos històrics anteriors per demostrar la veracitat del que escriuen. Amb això la narració s’humanitza i s’omple d’anècdotes personals, de reflexions i de passions íntimes.

D) Protagonisme: A més, el fet que estiguen protagonitzades pels reis fomenta el valor propagandístic. I sovint el monarca intenta deixar escrita la seua versió dels fets, sovint parcial, i justificar les seues actuacions. 

E) Finalitat: Finalitat ideològica; les quatre destaquen la cohesió de les terres que integraven la Corona d’Aragó i la unitat de la llengua catalana.

l llibre dels feyts, de Jaume I, el Conqueridor

Cronològicament és el primer text historiogràfic. Jaume I narra la seua biografia des del seu engendrament fins la pròpia mort, òbviament, els darrers capítols pertanyen a altre autor. Es basa en els fets del seu regnat; les conquestes que va encapçalar i també en records íntims de la seua vida i en cançons de gesta.

A més dels trets comuns amb les altres cròniques, la de Jaume I mostra un profund sentiment religiós. Per al rei, la voluntat de Déu es manifesta en totes les decisions que pren i també en els fets d’armes;  tant si la corona sortia victoriosa com si perdia, era per l’acció de Déu. Per a Jaume I l’ajuda divina era el millor front a l’enemic. D’altra banda, el protagonista i l’heroi és sempre el rei, és a dir, el propi autor del text, i s’expressa amb el plural “Nos” majestàtic.

De vegades els fets d’armes són contats amb minuciositat fins i tot els detalls més desagradables com ara les ferides sagnants i el patiment. Entre les característiques lingüístiques, destaca el polisíndeton (abundància de nexes).

Els Borja foren una família noble valenciana radicada al poble aragonès de Borja i establerta a Xàtiva.Durant el segle XIII i a les ordres de Jaume I el Conqueridor va participar en la conquista de València. Es poden distingir dues branques : la noble i la plebeia, branca dels avantpassats dels papes Borja. És una de les més poderoses del Renaixement a la Corona d'Aragó i a Itàlia. Lligats a la noblesa i a la jerarquia eclesiàstica, van col·locar molts dels seus membres en els llocs de poder.

Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març de 1493 – Bruges, 6 de maig de 1540), també conegut com a Lluís Vives o bé Ioannes Lodovicus Vives (en llatí), fou un dels màxims representants de l'humanisme europeu,[1] destacant en diversos àmbits del pensament i de la cultura.

Vives es formà en l'humanisme hispà, que amb profundes arrels a l'edat mitjana, mantenia l'escolasticisme mentre rebia el Renaixement. Aquesta combinació era necessàriament eclèctica, perquè pretenia harmonitzar elements aparentment contradictoris i, al mateix temps, tenia un caràcter pràctic perquè les noves idees anaven més enllà d'una expressió teòrica i possibilitaven la transformació personal. També rebé influències de l'humanisme nord-europeu, que promovia amb major vehemència la reforma de la vida social i cultural. Amb aquest bagatge, Vives desenvolupa una activitat intel·lectual en nombrosos camps com la literatura, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. I per a realitzar aquesta tasca, en la qual prevalen els seus principis morals i espirituals, utilitza els autors grecollatins, aprofitant els seus valors humanístics però rebutjant el seu paganisme

Teòric de l'educació, es va oposar a l'escolàstica i fou un dels defensors més influents de l'aprenentatge humanístic al segle XVI.[3]Vives ha estat qualificat de pedagog d'Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seva obra avui en dia encara reflecteix uns valors que són plenament vàlids.[4]També ha estat qualificat com el 'pare' de la psicologia moderna.[5]

Fill de conversos perseguits per la Inquisició, la seva obra i la correspondència conservada mai indiquen explícitament aquesta condició social. De fet, sols a mitjan segle XX, els estudiosos assenyalen la seva condició de convers. Implícitament, una vegada coneguda la seva ascendència jueva i el calvari que patiren els seus familiars més propers, algunes actituds de Vives –la negativa a tornar a Espanya– i alguns comentaris epistolars –la preocupació per la seva família i el desànim d'algunes ocasions–, es poden entendre amb més claredat.[6]

Marià Benlliure i Gil[1] (València, 8 de setembre de 1862 - Madrid, 9 de novembre de 1947) fou un escultor valencià.[2] La gran capacitat artística d'aquest escultor i els nombrosos encàrrecs que ben aviat va tenir, van dur-lo a adoptar un virtuosisme tècnic i una temàtica agradable que li donà una gran popularitat. Allunyat de qualsevol renovació artística, va mantenir ben entrat el segle XX unes formes tradicionals que, no obstant això, li van proporcionar nombrosos premis oficials. Realitzà gran nombre dels monuments que es van erigir a Espanya i a Amèrica del Sud les darreres dècades del segle XIX i a les primeries del XX.[3]

Mariano Benlliure va néixer al núm. 14 del carrer de l'Arbre (actualment, de Baix), al barri del Carme de València, dins d'una família, originària del Cabanyal

Es morí a Madrid, però fou enterrat al cementiri del Cabanyal de València, vora els seus pares

Al·literació

Repetició volguda d’uns mateixos sons al llarg d’uns versos.

Xoca l’embruix de clenxes arrauxades amb un esqueix de xarpelleres fluixes. S’eixamplen les eixides enxubades, s’aixequen eixams de moixes bruixes.

Repetició del so palatal sord ABECEDARI ("X")

Anàfora

Repetició del mateix mot o grups de mots al començament de determinats versos o estrofes per reforçar el sentit i donar-li simetria.

Enrere, molt enrere, hi ha una closa entre parets... Enrere, molt enrere, hi ha un camí de profundes roderes...

Repetició de l'expressió: "Enrere, molt enrere" a l'inici de cada estrofa CRONOLOGIA ("Record")

Antítesi

Oposar en una mateixa frase dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari.

tindreu els ulls vessant i les mans buides!

Oposició dels termes: "vessant-buides"

Asíndeton

Supressió de les partícules relacionants (especialment conjuncions copulatives).

Veieren el mot anorreat, desfet, tancat, blasmat, privat de l’aire l’envolta.

En la seqüència d'adjectius s'ha eliminat la conjunció "i" abans del darrer terme. PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("Feu-ne esment")

Comparació

Establiment d’una relació d’analogia o semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.

La pell del mar, de mocadors farcida, sembla guarnir-se per al nostre comiat.

El segon vers conté una comparació evident. Noteu que el primer conté una metàfora: "de mocadors farcida" fa referència a les crestes blanques de les onades. ORATGES ("Gregal")

Encadenament

Trencament forçat del discurs al final d’un vers que té la seva continuació en el posterior.

Hem fet un camí extens, i ja em diràs on és la boira que amagava el sol. Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!

El primer vers resta suspès en fals i segueix en el segon. CRONOLOGIA ("Anhel")

Epítet

Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia i ressalta una característica coneguda per tothom.

Les més humils engrunes no fóren un regal?

Hi pot haver una cosa més senzilla i humil que una engruna? UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS ("Dotze")

Hipèrbaton

Consisteix en una alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada.

Ens sorprèn aquesta essència tova quan apareix un nou penediment i treu el pap que la feblesa cova.

L'ordre sintàctic normal del darrer vers seria: "i treu el pap que cova la feblesa". Calia una rima consonant amb el primer vers i s'ha aconseguit alterant l'ordre. ABECEDARI ("E")

Hipèrbole

Figura que es fonamenta en una exageració evident

Tronen els canons i, en la distància, esquitxen tot l’espai amb les desferres d’un poble commogut i esporuguit.

"Esquitxen tot l'espai amb les desferres" és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.

Interrogació retòrica

Es formula una pregunta que no espera cap mena de resposta per part de ningú.

Alcem els ulls amunt com qui clama a tots els astres i la volta esdevé un immens interrogant. Hi som a temps encara?

La interrogació amb què es clou el poema és una simple expressió de neguit, no una demanda de resposta.

Ironia

Consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari creant un efecte de retret o burla.

heu proclamat al món la vostra proesa solidària

La qualificació de "proesa solidària" amb què es refereix a la decisió de començar una guerra és una burla de les motivacions que movien l'anomenat "Trio de les Açores"

Metàfora

Figura en la qual se substitueix l’objecte real per un d’imaginat per l’autor, amb el qual existeix una determinada analogia.

Un trau sinuós, obert al mig d’aquest tapís obscur,

El "trau sinuós" es refereix a la lluna en quart creixent i el "tapís obscur" representa la nit. CEL D'ESTIU ("Quart creixent")

Metonímia

Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte, etc.

La teva mà, un dring de glaç al vidre i un glop daurat. Fonem les hores lentes i apaivaguem la nit.

N'hi trobem dues: "vidre" en lloc de got i "glop daurat" en substitució del líquid del got. UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS! ("Vint-i-quatre")

Paradoxa

Expressió d’un enunciat cert, però que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant.

hipnotitzat, tan prop de tots i tan lluny de tothom que fa basarda!

La contradicció és només aparent: "prop de tots" per l'enorme aglomeració de cossos i "lluny de tothom" per la impossibilitat de comunicació.

Polisíndeton

Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió.

I en tenen per a tot i no n’abasten gens i encara en deuen a qui més estimen.