informació del autors

Novel·la cavalleresca i de cavalleries.

1. Joanot Martorell
1. Biografia:

La seua naixença se situa entre el 1413 i el 1415 a la ciutat de València d´una família de la mitjana noblesa originària de Gandia, però establerta a València des de 1400. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. era cunyat d'Ausiàs March. Va fer llargues estades a Anglaterra, Portugal i Itàlia, com a conseqüència de diverses lluites cavalleresques a les quals era aficionat. En 1433, Martorell surt per primera vegada documentat en una lletra de batalla. Joanot Martorell provocava molts enfrontaments. N'hi ha quatre de molt famosos:

• L'any 1437 contra Joan de Monpalau, el seu cosí; era una qüestió d'honor
• L'any 1442 contra Jaume Ripoll.
• L'any 1442 contra Felip Boil.

Darrere d'aquest personatge tan bregós, també hi havia un amant de la literatura. Martorell escrivia sovint lletres de batalla contra els seus rivals. Cal destacar que Joanot Martorell va viatjar molt, sobretot a Anglaterra, on va conèixer la vida cortesana i molts cavallers de l'època. També va conèixer molts llibres que més endavant seran la seva font d'inspiració. També anà a Portugal, on va conèixer l'infant Ferran, germà del rei de Portugal, al qual li dedica la seva novel·la Tirant lo Blanc. L'any 1454 viatjà a Nàpols per ajudar Alfons el Magnànim. El 2 de gener de 1460 va començar a escriure Tirant lo Blanc; morí el 1465 a València, sense descendència. Només va escriure aquesta obra, rica i complexa, insòlita i diferent, i és per això que el seu nom està entre els millors autors de la literatura catalana i universal.

L'obra té 487 capítols i més de 800 pàgines, en què s'explica la història d'un cavaller anomenat Tirant. El manuscrit de l'obra va ser empenyorat per l'autor a Martí Joan de Galba a canvi de diners, deute que Martorell no va poder saldar. 25 anys després Galba la féu imprimir per treure'n algun benefici, però va morir sis mesos abans de la publicació de l'obra, l'any 1490.

b. Tirant lo Blanc:

És una novel·la cavalleresca que parla d'un donzell de Bretanya, instruït en les arts de la cavalleria per l'ermità Guillem de Varoïc. Tirant és armat cavaller en el casament del rei d'Anglaterra i venç en els enfrontaments de les festes nupcials. És considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana del Segle d´Or valencià.

2. Novel·les cavalleresques i de cavalleries. Diferències.

    a.Novel·les cavalleresques

És un gènere narratiu que va aparèixer a Europa entre els segles XIV i el XV. Va ser l'evolució dels llibres de cavalleries i van ser novel·les més modernes que reflectien situacions reals d’aquella època. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una influència mútua entre la literatura i la vida real, ja que els cavallers llegien les novel·les cavalleresques i volien actuar com els herois d’aquestes obres. Aquest heroi és un cavaller errant, a la recerca d’aventures, que personifica l’ideal cavalleresc i que té com a principals qualitats la fidelitat, el menyspreu al sofriment i a la mort, i l’anhel de glòria. És defensor a ultrança no només de la fe del seu senyor i de la seva dama sinó també de les vídues, de les donzelles, dels orfes i dels febles. Destaca també per la seva magnanimitat ( gran valor) davant del vençut, de l’indefens i de l’humiliat. Els personatges són més humans i les situacions, que tenen lloc en ambients històrics i geogràfics més propers, més creïbles. Un exemple d'aquest corrent és el Tirant lo Blanc, escrita pel noble valencià Joanot Martorell.

b.Novel·les de cavalleries.

Les novel·les de cavalleries són epopeies medievals europees redactades en vers o prosa que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, amb cavallers errants que viuen aventures extraordinàries. El llibre de cavalleria és un gènere literari en prosa, de gran èxit i popularitat a Espanya i Portugal en el segle XVI. S'escriuen des de fins del segle XV fins a 1602 i comencen a perdre la seva popularitat cap a 1550. Les "novel·les de cavalleria" neixen a Occident durant els segles XI i XII. La seva aparició és contemporània i paral·lela a l'aparició i evolució de les literatures romàniques i es caracteritza per la presència d'elements meravellosos i fenòmens màgics (influència de les llegendes cèltiques), de tradició francesa i amb uns personatges sobrehumans.

        c.Diferències

NOVEL·LES DE CAVALLERIES	NOVEL·LES CAVALLERESQUES
Acció en terres exòtiques i llunyanes. Època de l'acció situada en un passat remot. Personatges amb força i valors increïbles. Accions i proeses increïbles. To seriós i greu. Màgia, bruixeria i fets sobrenaturals amb un paper important. Llenguatge retòric.	Acció en paisatges coneguts i identificables. Època coetània a l´autor o molt propera. Cavallers com a homens normals sense virtuts extraordinàries. Accions versemblants, amb l´evolució lògica. To humorístic i irònic menys en el tema de la guerra. Màgia i bruixeria eliminats. Llenguatge senzill i col·loquial.

Humanisme

1. Ausiàs March

a. Biografia:

No es té massa informació sobre els seus orígens, es creu que va nàixer en 1400 a Beniarjó un poble de Gandia. Va ser un poeta valencià, pertanyia a una família de la noblesa, va seguir els passos del seu pare. Va ser falconer major de l'Albufera del rei Alfons V i més tard el van nombrar cavaller. El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a València.No va tindre successió legítima. L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes, que són de 10 síl·labes i estàn clasificats en: cants d'amor, de mort i el cant espiritual. Ha sigut un autor molt traduït, l'únic que guarda de la poesia trobadoresca és el senyal, per amagar el nom de la seua estimada.  El poema més conegut d'Ausiàs March és Veles e Vents. Va morir en 1459, està soterrat a la catedral de València.

2. L´humanisme

Una corrent històrica que implicava l'estudi de les lletres humanes, els estudis clàssics i la filologia grecorromana i també la preocupació pels valors humans. Aquesta tendència o corrent,va ser molt important perquè es van començar a establir una sèrie de valors com la tolerància, la independència i la curiositat. Aquesta corrent rep el seu nom com a conseqüència d 'una evolució del teocentrisme, que situava a Déu com a centre del món i figura més important, cap a un pensament en el qual, el més important són els humans i els seus valors. Durant aquesta etapa històrica es desenvoluparen moltes disciplines com:

• La literatura, amb la publicació d'una de les obres més importants de la literatura d'Espanya, com "El Lazarillo de Tormes".
• La política

Humanisme és un concepte polisèmic que s'aplica tant a l'estudi de les lletres humanes, els estudis clàssics i la filologia grecoromana; com a una genèrica doctrina o actitud vital que concep de forma integrada els valors humans l'humanisme tracta d'exposar i difondre amb més claredat el patrimoni cultural. L'individu, roman lliure i plenament responsable dels seus actes en la creença de la seua capacitat d'elecció.
Al seu torn, pot fer referència a un moviment renaixentista, a través del qual es va proposar retornar a la cultura grecollatina per a restaurar els valors humans. L'Humanisme és sempre tindre en compte el que un sent i pensa sobre una situació abans de realitzar algo  respecte a ella, analitzar les coses amb calma i pensar com repercutirà l'acció a futur. La capacitat de raonar és algo que diferència al ser humà de les altres espècies vivents en la Terra. Cal saber utilitzar esta qualitat única per a bé, i no conformar-se només amb això, sinó dur-ho a term

Prosa religiosa i moralitzant

1. Sant Vicent Ferrer

a. Biografia:

Neix a València el 23 de gener de 1350, fill d'un notari gironí. Va ser un dominic valencià que recorregué mig Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. De noble família valenciana, va estudiar filosofia i als disset anys va ingressar a l'Orde de Sant Domènec. Va continuar els estudis superiors als convents dominics de Barcelona, Lleida, on tingué com a mestre Tomàs Carnicer i Tolosa de Llenguadoc. Des del 1385, va ensenyar teologia als estudis de València. El 1379 va conéixer el llegat pontifici a la cort de Pere el Cerimoniós, el cardenal Pedro Martínez de Luna; arran d'aquest fet va convertir-se en partidari del papa d'Avinyó Climent VII, enfrontat a Urbà VI. L'any 1394, Pere de Luna va ésser elegit papa pels cardenals avinyonesos amb el nom de Benet XIII, i aquest nomenà Vicent el seu confessor personal i conseller, a més de penitenciari apostòlic; Vicent, però, refusà el nomenament de cardenal, per humiltat.
El setembre del 1398, durant el setge amb què Carles VI de França, que no reconeixia el papa Benet, va sotmetre Avinyó, Vicent Ferrer va caure malalt. Una llegenda diu que va ésser guarit miraculosament per Crist i els sants Francesc i Domènec i que aquests el van enviar a predicar pel món, per fer que els pecadors es convertissin, ja que la fi del món era propera. Guarit, demanà el permís per deixar la cort papal i li fou concedit, amb el títol de llegat a later. Així, passà la resta de la seva vida com a predicador arreu d'Europa, sobretot als regnes hispànics. Gràcies a la seva capacitat oratòria, el to apocalíptic dels sermons i la seva fama de taumaturg (persona que fa miracles), va obtenir nombroses conversions, tant de cristians com de jueus i musulmans. Va voler acabar amb el cisma( separació religiosa) d'Occident, intentant una concòrdia entre Benet XIII i Gregori XII i, en no assolir-ho, demanant a Benet que renunciés al papat. Com que aquest s'hi negà, Vicent treballà perquè les corones de Castella i Aragó no li donessin suport. Així, en 1412, al Compromís de Casp que havia de solucionar la qüestió successòria a la Corona d'Aragó, Vicent va acabar donant suport al candidat Ferran I d'Aragó perquè propugnava la fi del cisma i donava suport a Martí V enfront de Benet XIII. Morí el 1419 mentre predicava en terres de Bretanya. Calixt III va canonitzar Vicent Ferrer el 3 de juny de 1455, a Santa Maria sopra Minerva de Roma.

b. Obra i llenguatge:

Se'n conserven 280 sermons. En realitat en són resums, car Sant Vicent predicava durant diverses hores i improvisava el contingut dels sermons, els quals eren copiats per membres de la companyia. Aquests membres eren clergues, juristes i centenars de penitents. Tots ells ajudaven a propiciar el clima de suggestió que es creava als seus sermons. El caire moral de les seues predicacions, l'ambient que es creava i un públic analfabet provocaven exaltades i frenètiques reaccions. Jueus i musulmans eren obligats a assistir a l'espectacle religiós de Ferrer, on eren humiliats públicament i sovint patien ferotges atacs. Ferrer sempre va predicar en valencià i, encara que el públic fóra d'una altra llengua, l'entenia i s'exaltava. Això era interpretat com un miracle del sant. Avui dia s'interpreta més aïna com un exemple que el valencià marca clarament totes les vocals i les consonants, pot considerar-se com una llengua que es troba al centre de les llengües romàniques, i que a l'època es feia intel·ligible per a parlants de castellà, portugués, occità, francés, italià, etc. No obstant això, no explicaria tan clarament per què l'entenien directament els anglesos o els alemanys.
La llengua emprada als seus sermons s'ha estudiat a nombroses obres de lingüística i es considera una base important per a la llengua moderna, especialment el vocabulari litúrgic i religiós.

    2. Eiximenis

a. Biografia:

Francesc Eiximenis nasqué pels volts de 1330 potser a Girona. Quan era molt jove, entrà en l'orde franciscà. La seua formació començà en les escoles de l'orde franciscà a Catalunya. Després anà a les universitats més importants d'Europa: la Universitat d'Oxford i la Universitat de París. En especial li influí la Universitat d'Oxford, ja que allà els franciscans disposaren d'un important estudi. En 1371 hom intentà que anara com a professor a la Universitat de Lleida. Però li mancava el títol de Doctor en Teologia, i per tant aquest intent no reeixí. Eiximenis aconseguí aquest títol a la Universitat de Tolosa el 1374 amb l'ajut i el suport financer del rei Pere el Cerimoniós. Llavors tornà Eiximenis a Catalunya, i tingué la consideració de respectat intel·lectual. Tingué bones relacions amb la Cort de la Corona d'Aragó i també amb les classes dirigents de Barcelona i de València. La gran part de la seua obra fou escrita a València, on ell romangué des del 1382 fins al 1408. A València l'activitat d'Eiximenis, a banda de les seues tasques literàries, fou incansable. El 1391 fou un any molt difícil per a la ciutat i regne de València, ja que hi hagué molts problemes socials. Llavors organitzà Eiximenis una mena d'exèrcit de pregàries en alguns monestirs i convents al voltant de València. En 1392 rebé l'encàrrec, junt amb altres persones, de revisar els llibres jueus que foren furtats durant el Pogrom de 1391. Al final de 1397 fou membre d'una comissió que devia assessorar el rei Martí I sobre el Cisma d'Occident. En 1408 prengué part al Concili de Perpinyà. Allà el nomenà el Papa d'Avinyó Benet XIII primer Patriarca de Jerusalem i després administrador apostòlic de la diòcesi d'Elna. Eiximenis morí a Perpinyà segurament el 23 d'abril de 1409.

b. Obra:

Entre les obres escrites en llengua vulgar, destaca l'enciclopèdia Lo Crestià, que havia de constar de tretze volums i que pretén estimular el cristianisme i l'estudi de la teologia entre els laics. La seva obra més divulgada és el Llibre dels àngels (1392). Escrita per posar al dia el culte als àngels i estendre'n la devoció, va ser traduïda al castellà, al francès, al llatí i al flamenc. Eiximenis hi continua la crítica els vicis dels seus contemporanis i hi divulga els principis de la moral i de l'ètica cristianes. Per altra banda, la Vita Christi (escrita abans del 1403) és una biografia de Crist que inicialment havia de ser en llatí i que finalment és redactada en català a precs de Pere d'Artés, funcionari de la cort de Martí I. Pel que fa a les obres llatines, adreçades a un públic universitari o eclesiàstic, cal assenyalar l'Ars praedicandi populo (anterior al 1383), una Summa theologica. L'extensa obra d'Eiximenis, en bona part inèdita, té com a objectiu fonamental l'educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic. La seva aportació a la literatura catalana rau en la qualitat de la seva prosa i en la traça com a narrador d'exemples i d'escenes costumistes i com a recreador del llenguatge popular. Les seves obres són un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV i també la creixent presència de conceptes teològics i escolàstics en la prosa i en la literatura en llengua catalana d'aquesta època.

3. Isabel de Villena

a. Biografia:

Isabel de Villena fou una religiosa i escriptora valenciana protofeminista del segle XV. Va néixer probablement a València, el 1430, filla bastarda d'Enrique de Villena, noble castellà de la casa dels Trastàmares. Isabel va ser batejada amb el nom d'Elionor Manuel i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven Alfons el Magnànim. El 1445 va professar en el monestir de la Trinitat de les clarisses de València, on seria nomenada abadessa el 1463. Durant la seva vida religiosa, sor Isabel es va guanyar fama de santedat i va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seva altura intel·lectual. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura valenciana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d'una epidèmia que assolà València l'any 1490. L'única obra que s'ha conservat d'ella és el Vita Christi, publicat a València el 1497 per l'abadessa que la va succeir, Aldonça de Montsoriu.

b. Obra:

Vita Christi és una obra religiosa de caràcter majoritariament feminista sobre la vida de Jesucrist escrita amb el propòsit d'il·lustrar les monges del seu convent. La seva originalitat rau en el fet que l'autora és capaç d'omplir-la amb la seva prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení. Així, el que havia de ser una vida de Crist esdevé en les seves mans la vida de la Mare de Déu: el llibre comença i acaba amb el naixement de la Verge i la seva assumpció al cel. Molt probablement, coneixeria la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, que va tenir una ampli èxit i difusió, però va marcar la seva obra amb uns trets originals, entre altres elements inspirant-se en els evangelis apòcrifs i en els evangelis gnòstics, que es varen escriure en els dos primers segles del cristianisme per prohibir-se poc després. Durant la seua vida religiosa Isabel es va rodejar d'un nombrós grup d'escriptors que la van respectar especialment per la seua altura intel·lectual i que van considerar la seua obra com indispensable en el Segle d'or valencià. El que més destaca de l'estil d'Isabel de Villena és la utilització d'un llenguatge senzill i viu. Evita conscientment els cultismes i l'artifici literari, buscant la naturalitat i la facilitat de comprensió per al públic a qui destinava la seva obra.

     4. Jaume Roig

a. Biografia:

Jaume Roig va nàixer a principis del segle XV a València i va morir en Abril de 1478. Fou un metge de prestigi social i professional a la València del seu temps. El 1441 Jaume Roig ja estava casat amb Isabel Pellicer, amb qui va tenir sis fills És l'autor d'una de les obres emblemàtiques del segle d'or de la literatura valenciana medieval, "'L'Espill".

b. Obra:

Amb l'Espill, Jaume Roig signa una de les obres més importants del Segle XV. Segueix la tradició romànica de la narrativa en vers i la tradició misògina de
caràcter didàctic. L'obra està composta per 16.359 versos apariats a partir dels
quals un protagonista narrador es dirigeix al seu nebot per a advertir-li dels
maltractaments que ha patit per part de les dones i per a aconsellar-li, per tant, que s'allunye del gènere femení.