català

 EL CATALÀ

ORIGEN:

El català és una llengua romànica de la branca occidental. Presenta dos varietats dialectals fonamentals: l'oriental i l'occidental, que contenen diferències lèxiques, fonètiques i gramaticals.

ON ES PARLA:

El domini lingüístic s'estén sobre 68.000 Km2 de quatre estats europeus: Andorra, Espanya (Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i la Franja occidental d'Aragó) , França (Catalunya del Nord) i Itàlia (la ciutat d'Alguer en l'illa de Sardenya).

ELS DIALECTES:

CATALÀ ORIENTAL

- Rossellonès (o català septentrional)

- Central = septentrional de transició, salat, xipella,

barceloní, tarragoní

- Balear = mallorquí, menorquí i eivissenc

- Alguerès

CATALÀ OCCIDENTAL

- Nord-occidental = ribagorçà, pallarès, tortosí

- Valencià = septentrional, central o apitxat.

CATALÀ ORIENTAL:

-Neutralització A i E en [ə]

-Neutralització O àtona en [u]

-Article salat: ES i SA (en balear)

-Primera persona singular del present d'indicatiu: canto, canti, cant.

LÈXIC:

Escombra- Granera; Avi- Iaio; Al. lot (balear

CATALÀ OCCIDENTAL:

-Distinció de A i E en  [ə]

-Conservació de O àtona.

- Article EL i LO.

-Primera persona singular del present d'indicatiu: canto, cante.

LÈXIC

Arena-Sorra; Meua-Meva: Espill-Mirall

SEMBLANCES AMB ALTRES LLENGÜES:

L'anglès compta amb una gran influència romànica i, per tant, amb diversos mots que comparteixen l'etimologia amb el català.

El català en els últims anys també ha pres de la llengua anglesa una gran quantitat d'anglicismes, i és per aquest motiu que entre les dues llengües s'han format molts falsos amics.

Un exemple seria actually en anglès i actualment en català. Actually significa “de fet, en realitat” en català, un significat ben diferent del mot actualment.

Un altre cas seria els adjectius constipated i constipat, que en anglès vol dir anar restret, mentre que en català significa estar refredat.

Pel que fa a altres llengües romàniques, en francès el mot truite només es refereix a la truita de riu, mentre que de la truita d'ou en diuen omelette. Els verbs atterrir i aterrir també s'assemblen molt, però en francès el verb significa “aterrar” i en català, “tenir por”; fermer vol dir “tancar” i no “fermar” com algú es podria pensar, i pourtant significa “no obstant això” i no “per tant”

CATALÀ OCCIDENTAL

1.     SITUACIÓ GEOGRÀFICA

Es el conjunt de dialectes del català parlats a l'oest de Catalunya (quasi la província sencera de Lleida, oest de Tarragona i Terres de l'Ebre), a la Franja, a Andorra i al País Valencià. La característica més notant d'aquests dialectes, a diferència dels del català oriental amb el que es contraposa, és la d'absència de neutralització en vocals àtones.

   2. CARACTERÍSTIQUES  

2.1 Característiques Morfològiques:

·        Manteniment del so [w] en els possesius (meua, teua, seua).

·        La x inicial o post-consonántica en [ʧ] (excepció Xàtiva, Xixona donde se realiza [ʃ]).

·        Verbs incoatius en -ix, -ixen, -isca, etc.

·        Cert manteniment de la nasal en els plurals d’antics proparoxítons acabats en -n (hòmens, jóvens).

·        Certa presència de [j] davant  palatal sorda en el dígraf -ix-.

·        El pronomb feble ens/-nos es converteix en mos en totes les posicions.

2.2 Característiques fonètiques:

A més de la no reducció del sistema vocàlic àton, el major tret que diferencia el català occidental de l'oriental és que les e provinents de les Ē (e llarga) e Ǐ (i breu) tòniques del llatí es pronuncien com [e] (e tancada).

2.3 Característiques lèxiques:

Com en tots els idiomes, en català hi ha localismes, i alguns presenten una distribució que reflexa més o menys la divisió entre els dos conjunts dialectals. Algunes de les paraules propies del català occidental:

·        Granera per escombra

·        Xiquet per nen

·        Espill per mirall

·        Palometa/paloma per papallona

·        Corder per xai

·        Melic per llombrígol

·        Pigota per verola

3. DIALECTES

·        Nord-occidental

o   Pallarès

o   Ribagorçà

§  Benasquès (parlar de transició a l'aragonès)

o   Lleidatà

·        Valencià de transició o Català Tortosí

·        Valencià

o   Castellonenc

o   Apitxat

o   Meridional

o   Alacantí

3.1 Nord-Occidental

El català noroccidental, també cridat occidental, és la varietat de la llengua catalana que es parla en la zona nord-occidental de les regions catalano-parlantes. A vegades es confon amb la denominació de lleidatà, sent este un subdialecte pertanyent a ell.

Localitazció

·        Les comarques occidentals de Catalunya com: L'Alta Ribagorça, el Pallars Jussá, el Pallars Sobirá, l'Alt Urgell

·        Les comarques aragoneses que conformen la Franja: La zona oriental de la Ribagorça, La Llitera, el Davall Cinca i el Matarranya.

·        SUBDIALECTES

·        Pallarès:  és la varietat constitutiva del català al Pallars, amenaçat per la sagnia del despoblament, que destaca pel seu arcaisme afavorit per un evident aïllament geogràfic. És un dels dialectes més conservadors de la llengua catalana.

·        Ribagorçà: és un dialecte català constitutiu parlat a les comarques de la Ribagorça (valls dels rius Isàvena i Noguera Ribagorçana) i de la Llitera. Consta de tres dialectes: el ribagorçà central, el ribagorçà oriental i el ribagorçà occidental.

·        BENASQUÈS: és el dialecte parlat a l'entorn de Benasc, a la riba alta del riu Éssera, fins a El Run (segons Ballarín). Comparteix alguns trets del ribagorçà i és unparlar de transició entre l'aragonès, el català, i el gascó, però principalment es considera català.

·        Lleidatà: és el subdialecte del català que es parla a Lleida i les comarques del seu voltant. Segons les classificacions actuals, el fragatino s'inclou dins del lleidatà.

3.2  Català Tortosí

La filiació dialectal ha estat variable. En el primer quart del segle XX diversos autors l'inclouen en el valencià. Posteriorment, autors com Badia, Veny, Alcovel oMoll l'inclouen en el català nord-occidental encara que posant èmfasi en la consideració de parlar de transició, cap al valencià. En canvi, Lluís Gimeno és contrari al caràcter de transició i el considera com el tercer dialecte del català occidental.

Localitazció:

Comprèn, grosso modo, el Maestrat, els Ports de Morella (menys Olocau del Rei, de parla castellana), el Matarranya (incloent els municipis catalanòfons del Baix Aragó i Maella, Favara, Faió i Nonasp, del Baix Aragó-Casp), el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre.

3.3 Valencià

És la denominació històrica i tradicional que rep al País Valencià, i encara que no és oficial també s'anomena així en la comarca del Carxe de la Regió de Múrcia, la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Té quatre dialectes:

·        Castellonenc

El valencià castellonenc o septentrional és un subdialecte del valencià situat entre el valencià apitxat i el valencià de transició.

Localitazció:

Comprén la comarca antiga de la Plana (la Plana Baixa i la Plana Alta fins a Orpesa) el Pla de l'Arc (Torreblanca,Cabanes, Bell-lloc del Pla, Vall d'Alba, La Serra d'en Galceran, Vilafamés i Sant Joan de Moró) i l'Alcalatén

·        Apitxat

És un subdialecte del valencià que es parla en les comarques del Camp de Murviedro, Horta de València, el Camp de Túria i la major part de la Ribera Alta. En esta última subsistix un nucli no apitxat a Catadau i Alfar (província de València) . També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

    Meridional

És un subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat, part de l'Alcoià, la Marina Baixa, La Torre de les Maçanes, la Marina Alta i en lesComarques del Xúquer on no es parla apitxat. La pronunciació vocàlica i consonàntica d'aquesta zona se sol prendre més o menys com a estàndard del valencià.

    Alacantí

És el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a les Comarques del Sud, excepte la Marina Baixa i la població de La Torre de les Maçanes, i a part de l'Alcoià. És un subdialecte que presenta un alt grau de castellanismes i alhora, per contra, un alt grau d'arcaismes

Alacantí

Ès parla a les  comarques del sud de la línia Biar-Busot, les Valls del Vinalopó, l'Alacantí, el Baix Vinalop i el Carche, comparteixen els trets del meridional però a més en presenten d'altres que caracteritzen la parla dels seus habitants d'una manera especial.

Característiques fonètiques, morfològiques i lèxiques.

• Pèrdua de qualsevol /d/ intervocàlica: boda, roda, poder i seda es pronuncien /boa/, /roa/, /poer/ i /sea/.
• Pèrdua de la /s/ intervocàlica en paraules terminades en -esa: vellea (vellesa), fortalea (fortalesa), altea (altesa).
• El diftong /ou/ tendeix a obrir-se fins a aplegar al diftong /au/: bou i nou es pronuncien /bau/, /nau/.
• No és pronuncia la /i/ del dígraf «ix», tal com ocorre en el català oriental.
• Ús de la forma ha hi en el verb haver-hi, en lloc de hi ha.

• Utilització de l'adverbi aquí en comptes de ací i del pronom astò en comptes d’açò.

Existeix un grau bastant alt de castellanismes, més que la resta de subdialectes: hay per hi ha, llimpiar per llavar ,sacar per traure, assul per blau, niebla per boira, mueble per moble..

Semblances amb altres llengües.

Castellà: traure (sacar)  cantar (cantar)  feo (lleig)

Francès: poma (pomme)  llibre (livre) llit (lit)

Italia: gracies  (grazie)  mòbil (mobile)

Portuguès: fill (filho)  peu (pé) mel (mel)

VALENCIÀ SEPTENTRIONAL

Comprende el sur de Catalunya, el sur de la Franja de Aragón y el noroeste de la provincia de Castellón. En comarcas, corresponde al Maestrazgo, Los Puertos de Morella (menos Olocau del Rey, de habla castellana), el Matarraña (incluyendo los municipios catalanófonos del Bajo Aragón y de Bajo Aragón-Caspe (Maella, Fabara y Nonaspe), el Montsiá, el Bajo Ebro, la Tierra Alta y el sur de la Ribera de Ebro.

Característiques:

1. Articulació de la -r final a la zona costanera des d'Alcalà de Xivert, elisió a la zona interior
2. Elisió de la /d/ intervocàlica típica del valencià meridional o apitxat (en sufixos -ada, -ador)
3. Presència de la /v/ labiodental a la comarca de la Plana, fusió amb /b/ a la zona nord i interior
4. Desinència -e a la 1a persona del present d'indicatiu.
5. Els pronoms febles són plens en qualsevol posició com al valencià apitxat, valencià de transició, català nord-occidental i a l'alacantí: em, te, se > me, te, se.
6. El diftong [uj] (cuina, buit) té l'articulació creixent del valencià general [wi]
7. Vacil·lació entre [a] i [e] en la pronunciació de la -a final en verbs
8. Els articles definits són com al valencià general: el, els
9. Elisió de les -r dels infinitius quan hi ha pronoms febles: donà(r)-la, fe(r)-te
10. Progressiva palatalització dels fonemes africats alveolars: dotze > [dodʒe], pots > [pɔtʃ]
11. Fusió progressiva dels fonemes [s] i [ʃ]: caixa > [kajsa]

VALENCIÀ CASTELLONENC

Comprén la comarca antiga de la Plana (la Plana Baixa i la Plana Alta fins a Orpesa) el Pla de l'Arc (Torreblanca, Cabanes, Bell-lloc del Pla, Vall d'Alba, La Serra d'en Galceran, Vilafamés i Sant Joan de Moró) i l'Alcalatén històric excepte Xodos.

   Característiques:

1. /e/ àtona > [i] contacte amb palatal (no és sistemàtic) = senyor [si'ɲo] (vegeu: palatalització)
2. /v/ vi, vaca = a Paüls i a Canet: [v]; a la resta: [b] (vegeu: betacisme)
3. Progressiva palatalització dels fonemes africats alveolars: dotze > ['dodʒe], pots > [pɔtʃ]
4. Fusió progressiva dels fonemes [s] i [ʃ]: caixó > [kaj'so]
5. Cas recte (cas nominatiu) (P1, P4, P5) = ['jɔ], natros/natres, vatros/vatres
6. Cas oblic (cas acusatiu, cas datiu...) = és per a mi, mos diuen que sí, los veuen vindre, vos/tos ho portaré
7. Demostratius = este (-a, -os, -es); eixe (-a, -os, -es); aquell (-a, -s, -es)
8. Locatius = això, allò; aquí/ací, allí/allà

Preposicions i adverbis

• per a = per a, pa
• menys = menos
• després = ancabat, adés, después
• només que = so que (Terra Alta)
• aviat = prompte, alego
• doncs = pos, pus
• fins a (lloc) = hasta